Breu

Breu es cert que no entenc,
que passes descalces molt abans que menut dia marxi escriuen curtes paraules d'un món que desconec.
D'un temps de bonics rams de grogues roses on lleu horitzó roig encomana eternitat.
Breu es cert que no entenc,
per pensar massa a casa tard el sastre quan sorgeix amb llana grassa brusc forat de gens que em fa ensopegar.
I llavors,
en el silenci dels estels i la serenor de l'onada,deixo caure meu seny en sorra de platja que sense allargar-se fa corre aprop el coratge,
el que un dia em va fer saber rauxa,i davant teu despullar-me.